Activitat 2: narrativa sobre els ODS 13, 14 i 15

Les nostres experiències, vida i sentiments ens porten en molts moments a elaborar significats propis per a algunes paraules. 

Quan en la meua introspecció reflexione sobre l'estiu i la infantesa, em transporte als sopars en la terrassa de la casa de camp del meu avi, en Xàbia, el poble de costa que m'ha arropat durant 18 anys i després m'ha deixat marxar. Fa fosc i ens il·luminem amb un parell de bombetes que pengen de la parra i que el meu avi ha apanyat per als sopars a la fresca. Mengem ou amb tomaca, amb les tomaques que la meua avia ha collit per la vesprada del bancal, i també albergina fregida i esgarrat -en altres zones se l'anomena aspencat-, fets amb l'hortalissa que el meu avi cultiva amb tota l'estima que té cap a la terra. Acompanyem aquests plats amb pà de ca Santacreu, la panaderia del poble, i peixet fregit que hem pexcat per la tarda des de la barqueta del meu avi. 

Les vesprades a la mar són tranquiles, i respirem l'olor a sal, frescor, pau i natura. Jo i la meua germana tenim la pell bronzejada de la mar i la piscina, i entre aquest color de pell i la brillantor del sol, els ulls se'ns veuen més verds que mai. Prenem el bany quan sentim que el sol ens comença a cremar, juguem a esguitar-nos i intentem bussetjar fins tocar el fons marí, que qui ha intentat fer-ho en algun lloc del Mediterrani amb més de 3 metres de profunditat, sabrà que no és tan fàcil. Ens fascina el paissatge maritim, les algues i les grans pedres que componen el sòl inundat. També els peixos, que fugeixen nadant ràpids amb quan veuen que intentem aproximar-nos a ells amb la intenció infantil d'acariciar-los, i algun polp que s'assoma entre les roques. Quan sortim de l'aigua, el meu avi, com de costum, ens fa una advertència: "de la mar no hi ha que fiar-se, és perillosa quan no la coneixes". Amb aquestes advertències, banyades amb el seu dramatisme habitual, ens donava alguna dada sobre la cultura pròpia dels homes de la mar. Aquests són amables, cuiden de la mar i de tot en el que aquesta habita. 

L'aigua és clara, fresca i nitida, i costa pensar que un lloc tan acollidor puga ser perillòs.

Vint anys després d'aquells sopars a la fresca, Xàbia ha canviat, i amb ella, els sopars a la terrassa, l'hortalissa i la mar. Els sopars ja no són a la fresca, ara les temperatures han pujat i canviem la rebeca pel ventall i la camissola de tirants. De nit es pot estar, però de dia la xafogor és insuportable. Quan anem a la mar a ofegar aquesta calitja ens trobem amb cales plenes de gent forastera, que embruten l'aigua de la mar amb tones de crema solar i olis, els quals s'unten al cos amb l'esperança de tornar a la meseta amb el color del sol a la pell. Hi ha tanta gent dins i fora de l'aigua que és difícil veure on està la vora de la mar. 

No tots estan en la platja. Altres estan en barques que han alquilat amb un carnet que han pagat amb un curs de dos dies. Tiren l'ancla, destruint el meu admirat fons marí, mentre posen musica, beuen i intenten pexcar de forma irrespetuosa (i il·legal) peixos que puguen lluir en instagram i torrar després en el seu xalet alquilat per nits, i construit en algun dels caps més bonics del meu poble, arrabassant-li la seua puresa i bellesa verge. No son dos ni tres barques, probablement mai les haja contat perquè és una imatge que em posa el cor en un muntó.

Els ODS 13, 14 i 15 fan referència a l'acció pel clima, la vida submarina i la vida en ecosistemes terrestres, respectivament. L'ecologisme i la cura del planeta i el nostre entorn més pròxim són fonamentals per a la prosperitat de la nostra terra, però evitar l'escalfament global, la deforestació i la sosteniblitat no passa sols per observar com està l'altre extrem del planeta. En el nostre entorn més inmediat, el turisme massiu està destruint ecosistemes, reduint la qualitat de vida i, paradogicament, empobrint les zones més turistificades.